Recortes en la dependencia o en otros ámbitos? / Retalls en la dependència o en altres àmbits?

Castellano: La Ley de Dependencia nació con una memoria económica para 2007, su primer año de aplicación, de 400 millones, que fueron los que se ejecutaron finalmente. Durante los ejercicios siguientes fue necesario superar esa cantidad porque las previsiones de los dependientes que entrarían en el sistema se vieron desbordadas, no tanto en número sino más en el grado de dependencia que presentaban. Es decir, había que destinar más recursos porque eran grandes dependientes. En 2010, los 1.160 millones de la memoria económica han pasado a 1.671. Y las comunidades están obligadas a cofinanciar. Asimismo, la ley se redactó en un momento de superávit. La crisis económica ha acabado afectando a los medios y recursos disponibles para su financiación. Sin embargo, la capacidad de reacción ante esta situación es limitada si se tiene en cuenta que se desconocen datos básicos como son los recursos que cada comunidad ha aportado a este nuevo sistema de protección social desde su implantación. Parece algo lógico que disponer de datos rigurosos y fiables es una requisito ineludible para ver cuáles han sido los costes y de qué manera estos pueden reducirse sin que ello afecte a los derechos que los ciudadanos tienen reconocidos por Ley. A falta de datos, los cálculos aproximados que en su día efectuó la Asociación de Directores y Gerentes de Servicios Sociales, revelan que hay comunidades en las que se dedica menos dinero a la Ley de Dependencia que el que se destina a la televisión autonómica, por poner un ejemplo. Así que la pregunta quizá no es tanto si se debe recortar en una ley que atiende a los mencionados derechos básicos del ciudadano, sino si cabe recortar de presupuestos tan ajustados. Pero algunos consejeros de Economía no rechazaron la idea de demorar el ya demorado calendario de aplicación de la Ley de Dependencia para reducir el impacto económico de esta. Atendiendo a datos como los presentados, parece coherente afirmar que si hay que hacer recortes, habrá que hacerlos también en otros sitios. Además, en la medida que se está hablando de derechos ciudadanos, la aplicación de la ley, es una obligación que no debería verse alterada en ningún caso.

Català: La Llei de Dependència va néixer amb una memòria econòmica per a 2007, el seu primer any d'aplicació, de 400 milions, que van ser els quals es van executar finalment. Durant els exercicis següents va ser necessari superar aquesta quantitat perquè les previsions dels dependents que entrarien en el sistema es van veure desbordades, no tant en nombre sinó més aviat pel grau de dependència que presentaven. És a dir, calia destinar més recursos perquè eren grans dependents. En 2010, els 1.160 milions de la memòria econòmica han passat a 1.671. I les comunitats estan obligades a cofinançar. Així mateix, la llei es va redactar en un moment de superàvit. La crisi econòmica ha acabat afectant als mitjans i recursos disponibles per al seu finançament. No obstant això, la capacitat de reacció davant aquesta situació és limitada si es té en compte que es desconeixen dades bàsiques com són els recursos que cada comunitat ha aportat a aquest nou sistema de protecció social des de la seva implantació. Sembla una mica lògic que disposar de dades rigoroses i fiables és una requisit ineludible per a veure quins han estat els costos i de quina manera aquests poden reduir-se sense que això afecti als drets que els ciutadans tenen reconeguts per Llei. Amb la manca de dades, els càlculs aproximats que en el seu moment va efectuar l'Associació de Directors i Gerents de Serveis Socials, revelen que hi ha comunitats en les quals es dedica menys diners a la Llei de Dependència que el que es destinen a la televisió autonòmica, per posar un exemple. Així que potser la pregunta a formular no és tant si s'ha de retallar en una llei que atén als esmentats drets bàsics del ciutadà, sinó si cap retallar de pressupostos tan ajustats. Però alguns consellers d'Economia no van rebutjar la idea de demorar el ja demorat calendari d'aplicació de la Llei de Dependència per a reduir l'impacte econòmic d'aquesta. Atenent a dades com les presentades, sembla coherent afirmar que si cal fer retallades, caldrà fer-los també en altres llocs. A més, en la mesura que s'està parlant de drets ciutadans, l'aplicació de la llei, és una obligació que no hauria de veure's alterada en cap cas.

Efecto del IVA sobre la dependencia / Efecte de l'IVA sobre la dependència

Castellano: El aumento del Impuesto al Valor Añadido (IVA) afectará a la situación económica de las personas con dependencia en la medida que supondrá un encarecimiento de las residencias geriátricas, los centros de día, la teleasistencia y la ayuda a domicilio. Todos ellos son servicios que se prestan por la Ley de Dependencia y por los que el usuario paga una parte y que ahora aumentará. Algunos sectores han mostrado su postura crítica hacia esta situación al considerar que mientras el gobierno aplica un IVA superreducido del 4% a la sanidad o los alimentos y rebaja el de las obras de reforma de la vivienda mientras, la Ley de la Dependencia no es considerada como una primera necesidad y pasa a ser gravada de un 7 a un 8%. Se calcula que este aumento le costará al sector alrededor de 79 millones de euros mientras que esta cifra casi se duplicará para los ciudadanos (130).

Català: L'augment de l'Impost al Valor Afegit (IVA) afectarà a la situació econòmica de les persones amb dependència en la mesura que suposarà un encariment de les residències geriàtriques, els centres de dia, la teleassistència i l'ajuda a domicili. Tots ells són serveis que es presten per la Llei de Dependència i pels quals l'usuari paga una part i que ara augmentarà. Alguns sectors han mostrat la seva postura crítica cap a aquesta situació en considerar que mentre el govern aplica un IVA molt reduït del 4% a la sanitat o els aliments i rebaixa el de les obres de reforma de l'habitatge, la Llei de la Dependència no és considerada com una primera necessitat i passa a ser gravada d'un 7 a un 8%. Es calcula que aquest augment li costarà al sector al voltant de 79 milions d'euros mentre que aquesta xifra gairebé es duplicarà per als ciutadans (130).

Los problemas de la dependencia en los tribunales / Els problemes de la dependència als tribunals

Castellano: Las personas que solicitan una ayuda por la Ley de Dependencia tienen que afrontar una serie de importantes dificultades en caso de que deban acudir a los tribunales por desacuerdo con el grado de discapacidad que la Administración les ha atribuido o con la prestación asignada. La jurisdicción competente para estos litigios es el contencioso administrativo, donde los procesos se alargan una media de cinco años y son más costosos porque requieren la intervención de abogado y procurador. La mayoría de las personas registradas en la actualidad en el sistema de la Dependencia son mayores de 65 años y más de la mitad pasa de los 80. La esperanza de vida para estas personas es corta, de manera que estas personas difícilmente pueden estas personas esperar cinco años a que resuelvan los tribunales. Ante esta situación, el Comité Español de Representantes de Personas con Discapacidad (Cermi) planteará que se revise el orden jurisdiccional por el que se atienden estas reclamaciones y planteando la conveniencia de que sean los juzgados de lo social los que se encarguen de este tipo de pleitos, en la medida que se le atribuyen valores de mayor flexibilidad y rapidez. Pero la resolución por la que se declara competente dicho juzgado hace referencia a la vinculación que estos casos tienen con otros similares que se resuelven por lo social. Aparentemente, el camino para lograrlo bastaría con reconocer que las prestaciones por dependencia fueran consideradas como una prestación más de la Seguridad Social sin tener que establecer ninguna modificación alguna en la Ley de la Dependencia.

Català: Les persones que sol•liciten una ajuda per la Llei de Dependència han d'afrontar una sèrie d'importants dificultats en cas que hagin d'acudir als tribunals per desacord amb el grau de discapacitat que l'Administració els ha atribuït o amb la prestació assignada. La jurisdicció competent per a aquests litigis és el contenciós administratiu, on els processos s'allarguen una mitjana de cinc anys i són més costosos perquè requereixen la intervenció d'advocat i procurador. La majoria de les persones registrades en l'actualitat en el sistema de la Dependència són majors de 65 anys i més de la meitat passa dels 80. L'esperança de vida per a aquestes persones és curta, de manera que aquestes persones difícilment poden esperar cinc anys que resolguin els tribunals. Davant aquesta situació, el Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat (Cermi) plantejarà que es revisi l'ordre jurisdiccional pel qual s'atenen aquestes reclamacions i plantejant la conveniència que siguin els jutjats socials els quals s'encarreguin d'aquest tipus de plets, en la mesura que se’ls hi atribueixen valors de major flexibilitat i rapidesa. Però la resolució per la qual es declara competent a aquest jutjat fa referència a la vinculació que aquests casos tenen amb altres similars que es resolen pel social. Aparentment, el camí per a assolir-lo bastaria amb reconèixer que les prestacions per dependència fossin considerades com una prestació més de la Seguretat Social sense haver d'establir cap modificació alguna en la Llei de la Dependència.

Cuidadoras y modelo tracional, un esquema en crisis / Cuidadores i model tradicional, un esquema en crisi

Castellano: El documento «El cuidado de las personas: Un reto para el siglo XXI», de la Fundación La Caixa advierte que cada vez es más complejo que las familias sigan asumiendo su papel tradicional de cuidar a las personas de mayor edad; especialmente las mujeres. El estudio afirma que, mientras las últimas generaciones de amas de casa se despiden de esa responsabilidad, a las primeras cohortes de mujeres trabajadoras les está resultando casi imposible asumir la tarea. Es cierto que la familia sigue siendo el principal sostén para las personas dependientes, tal y como sucede en otros países mediterráneos, pero muy diferente al modelo que impera en otras naciones europeas. Por ejemplo, en España, el 30% de las familias tiene a su cargo una o varias personas mayores que necesitan ayuda para desenvolverse su día a día, lo que supone un colectivo de 2,2 millones de individuos. Sin embargo, en Dinamarca y en los Países Bajos, entre otros, sólo el 4% de los hogares asume esta labor.

Ocho de cada diez cuidadores son mujeres y un 20% supera los 65 años; casi el 15% ha cumplido los 69 años y un 17%de ellas tienen asumen también la responsabilidad de atender las necesidades de sus nietos. Es obvio que, cuanto mayor es la cuidadora, la situación se complica en la medida en que se reduce la capacidad del cuidador para hacer frente al esfuerzo que requiere su tarea y es menor también el tiempo del que se dispone para otras tareas, actividades, etc. Para las más jóvenes, este hecho supone graves problemas de conciliación: deben reducir su jornada laboral e incluso abandonar su empleo. En este sentido, a pesar de su vigencia, el modelo tradicional de la familia cuidadora ya no se perpetúa como antaño y resulta cada vez más insostenible.

El acentuado proceso de envejecimiento que afecta a España supone un agravamiento a esta situación compleja de por sí. En España se calculan casi siete millones de personas mayores de 65 años. Un tercio de ellas no pueden valerse por sí mismas. Una cifra que aumentará según las previsiones demográficas cuando se jubilen las generaciones de «baby boom» (en la década 2020-2030). Entonces se contabilizarán más de nueve millones de mayores. A eso hay que sumar la longevidad que se ha alcanzado durante las últimas décadas: las mujeres tienen una esperanza de vida de 83 años que se elevará a 89,9 en cuarenta años. Por tanto, aumentarán también los octogenarios, nonagenarios y centenarios, es decir, los que más precisan de cuidados. Hay que tener en cuenta, como se apuntaba anteriormente, que las primeras generaciones de mujeres trabajadoras no podrán reproducir el rol de cuidadora. Hoy día más de la mitad de las españolas tiene un trabajo remunerado y cada vez son más las que llegan activas a la jubilación. Las que se dedican en exclusiva a las tareas del hogar suponen sólo una cuarta parte, se han reducido a la mitad, por tanto también disminuye el número de cuidadoras. Un fenómeno que también se agrava por la escasez de servicios sociales para personas dependientes.

Català: El document «La cura de les persones: Un repte per al segle XXI», de la Fundació La Caixa adverteix que cada vegada és més complex que les famílies segueixin assumint el seu paper tradicional de cuidar a les persones de major edat; especialment les dones. L'estudi afirma que, mentre les últimes generacions de mestresses s'acomiaden d'aquesta responsabilitat, a les primeres cohorts de dones treballadores els està resultant gairebé impossible assumir la tasca. És cert que la família segueix essent el principal recolzament per a les persones dependents, tal i com succeeix a altres països mediterranis, però molt diferent al model que impera en altres nacions europees. Per exemple, a Espanya, el 30% de les famílies té al seu càrrec una o diverses persones majors que necessiten ajuda per a desenvolupar-se en el seu dia a dia, el que suposa un col•lectiu de 2,2 milions d'individus. No obstant, a Dinamarca i als Països Baixos, entre d’altres, només el 4% de les llars assumeix aquesta responsabilitat.

Vuit de cada deu cuidadores són dones i un 20% supera els 65 anys; gairebé el 15% ha complert els 69 anys i un 17% d'elles també assumeixen la responsabilitat d'atendre les necessitats dels seus néts. És obvi que, com més gran és la cuidadora, la situació es complica en la mesura que es redueix la capacitat del cuidador per a plantar cara a l'esforç que requereix la seva tasca i és menor també el temps del que es disposa per a altres tasques, activitats, etc. Per a les més joves, aquest fet suposa greus problemes de conciliació: han de reduir la seva jornada laboral i fins i tot abandonar la seva ocupació. En aquest sentit, a pesar de la seva vigència, el model tradicional de la família cuidadora ja no es perpetua com antany i resulta cada vegada més insostenible.

L'accentuat procés d'envelliment que afecta a Espanya suposa una dificultat afegida a aquesta situació complexa per sí mateixa. A Espanya, es calculen gairebé set milions de persones majors de 65 anys. Un terç d'elles no poden valdre’s per si mateixes. Una xifra que augmentarà segons les previsions demogràfiques quan es jubilin les generacions del «baby boom» (a la dècada 2020-2030). Llavors es comptabilitzaran més de nou milions de majors. A això cal sumar la longevitat a la que s'ha arribat a durant les últimes dècades: les dones tenen una esperança de vida de 83 anys que s'elevarà a 89,9 en un marge de quaranta anys. Per tant, augmentaran també els octogenaris, nonagenaris i centenaris, és a dir, aquells ciutadans que més precisen de l’activitat de cura. Cal tenir en compte, com s'apuntava anteriorment, que les primeres generacions de dones treballadores no podran reproduir el rol de cuidadora. Avui dia més de la meitat de les espanyoles té un treball remunerat i cada vegada són més les que arriben actives a la jubilació. Aquelles que es dediquen en exclusiva a les tasques de la llar suposen només una quarta part,d e manera que també disminueix el nombre de cuidadores. Un fenomen que també s'agreuja per l'escassesa de serveis socials per a persones dependents.