Francia atrasa la jubilación / França endarrereix la jubilació

Castellano: Factores y dinámicas como el déficit público, la pirámide (invertida) de población y la mayor esperanza de vida han forzado a muchos países a plantear alternativas para garantizar la sostenibilidad de sus modelos de Estado de Bienestar. Uno de los países que se ha mostrado dispuesto a implementar políticas significativas al respecto es Francia. Si no se producen cambios inesperados, los trabajadores franceses dejarán de poder jubilarse a los 60 años - una de las edades más tempranas de Europa – y lo harán a los 62. El despliegue de la medida será progresivo y los ciudadanos nacidos en 1956 serán los primeros en experimentar los efectos de la nueva ley diseñada por el ejecutivo galo. También se prevé, para la financiación del sistema de pensiones, un incremento del 1% del Impuesto de la Renta para los estratos sociales que más ganancias reportan. Esta medida afectará a 342.000 hogares y recaudará 3.700 millones de euros el año que viene.

Català: Factors i dinàmiques com el dèficit públic, la piràmide (invertida) de població i la major esperança de vida han forçat a molts països a plantejar alternatives per a garantir la sostenibilitat dels seus models d'Estat de Benestar. Un dels països que s'ha mostrat disposat a implementar polítiques significatives en aquest sentit és França. Si no es produeixen canvis inesperats, els treballadors francesos deixaran de poder jubilar-se als 60 anys - una de les edats més primerenques d'Europa – i ho faran als 62. El desplegament de la mesura serà progressiu i els ciutadans nascuts en 1956 seran els primers a experimentar els efectes de la nova llei dissenyada per l'executiu gal. També es preveu, per al finançament del sistema de pensions, un increment de l’1% de l’impost de la Renda per als estrats socials que més guanys reporten. Aquesta mesura afectarà a 342.000 llars i recaptarà 3.700 milions d'euros l'any que ve.

EL SAD necesita potenciarse / El SAD necessita potenciar-se

Castellano: Según un estudio elaborado por la Fundación Alternativas, la ayuda a domicilio para personas dependientes es algo testimonial en España, no tanto cuantitativa como cualitativamente. Asimismo, la investigación insiste que intensificar este servicio de proximidad posibilitaría la creación de miles de puestos de trabajo a la vez que contribuiría a satisfacer la preferencia del ciudadano por ser atendido en casa. El trabajo insiste que la Ley de Dependencia ha demostrado, con sus 100.000 nuevos puestos de trabajo creados, el potencial que tiene incluso en momentos de crisis. De manera más precisa, el trabajo aclara que los usuarios apenas reciben esta en casa unas 17 horas al mes y no todas son para cuidados del dependiente, la mitad se dedican a las tareas domésticas. Los últimos datos del Imserso muestran que hay unas 358.000 personas mayores de 65 años que tienen ayuda a domicilio, una cobertura que no alcanza ni a un 5% de la población de esta franja de edad. Se concluye que si los servicios se impusieran a las ayudas económicas podría crearse un millón de puestos de trabajo cuando estuviera completamente implantada; una estrategia que, hasta ahora, parece haber sido la contraria si se tiene en cuenta que la mayoría de las prestaciones han sido económicas.

Català: Segons un estudi elaborat per la Fundació Alternatives, l'ajuda a domicili per a persones dependents és testimonial a Espanya, no tant quantitativa com qualitativament. Així mateix, la investigació insisteix que intensificar aquest servei de proximitat possibilitaria la creació de milers de llocs de treball alhora que contribuiria a satisfer la preferència del ciutadà per ser atès a casa. El treball insisteix que la Llei de Dependència ha demostrat, amb els seus 100.000 nous llocs de treball creats, el potencial que té; fins i tot, en moments de crisis. De manera més precisa, el treball aclareix que els usuaris tot just reben aquesta prestació a casa amb una mitja d’unes 17 hores al mes i no totes són per a cures de la persona dependent ja que la meitat es dediquen a les tasques domèstiques. Les últimes dades de l’Imserso mostren que hi ha unes 358.000 persones majors de 65 anys que tenen ajuda a domicili, una cobertura que no arriba a ni a un 5% de la població d'aquesta franja d'edat. Es conclou que, si els serveis s'imposessin a les ajudes econòmiques, podria crear-se un milió de llocs de treball quan la LAPAD estigués completament implantada; una estratègia que, fins a ara, sembla haver estat la contrària si es té en compte que la majoria de les prestacions han estat econòmiques.

Catalunnya y las previsiones sobre dependencia / Catalunya i les previsions sobre dependència

Castellano: Uno de los efectos de la disponibilidad de nuevos derechos es la emergencia de una demanda poblacional que antes no existía y que reclama la materialización que las premisas legales les reconocen. La Ley de la Dependencia no ha sido una excepción. Se calcula que más del 50% de las personas que ahora reciben una prestación económica o de servicios eran personas que antes eran atendidas exclusivamente por su entorno familiar y nunca habían acudido a los servicios sociales. El Libro Blanco de la Dependencia había previsto que en el 2010 se registrasen 1.246.000 personas dependientes en toda España, y la cifra en el mes de Abril se situaba en 1.024.000. Sin embargo, la previsión era que sólo hubiese 223.000 personas con una valoración máxima del grado III de dependencia y, en cambio, esta cifra se sitúa en medio millón. Hacia el 2015 y en Catalunya, se estima que de las 188.723 solicitudes del 2009 (de las cuales se han protegido 144.065 y 115.000 ya reciben prestación) se pasará en el año 2015 a 600.121 solicitudes y habrá 534.073 dentro del sistema de protección. Se calcula que para entonces el grupo más numeroso de dependientes serán del grado I, un 39%. En cuanto al tipo de prestación, prácticamente la mitad dispondrá de Ayuda a domicilio y/o de teleasistencia. Un 46% contará también con cuidador no profesional y un 30% estará en una residencia.

Català: Un dels efectes de la disponibilitat de nous drets és l'emergència d'una demanda poblacional que abans no existia i que reclama la materialització que les premisses legals els reconeixen. La Llei de la Dependència no ha estat una excepció. Es calcula que més del 50% de les persones que ara reben una prestació econòmica o de serveis eren persones que abans eren ateses exclusivament pel seu entorn familiar i mai havien acudit als serveis socials. El Llibre Blanc de la Dependència havia previst que en el 2010 es registressin 1.246.000 persones dependents en tota Espanya, i la xifra en el mes d'Abril se situava en 1.024.000. No obstant això, la previsió era que només hi hagués 223.000 persones amb una valoració màxima del grau III de dependència i, en canvi, aquesta xifra se situa al mig milió. Cap al 2015 i a Catalunya, s'estima que de les 188.723 sol•licituds del 2009 (de les quals s'han protegit 144.065 i 115.000 ja reben prestació) es passarà en l'any 2015 a 600.121 sol•licituds i haurà 534.073 dintre del sistema de protecció. Es calcula que el grup més nombrós de dependents serà el de grau I, amb un 39% del total. En referència al tipus de prestació, pràcticament la meitat disposarà d'Ajuda a domicili i/o de teleasistència. Un 46% contarà també amb cuidador no professional i un 30% estarà en una residència.

Concertación e ingresos públicos / Concertació i ingressos públics

Castellano: Durante el mes de marzo de 2010, la Asociación Empresarial de Residencias y Servicios
a Personas Dependientes de la Comunidad Valenciana (AERTEq) publicaba un estudio que concluía, entre otros aspectos, que si las administraciones públicas promovieran medidas de concertación para ocupar las 50.000 plazas residenciales que existen en el mercado privado español, podrían obtener unos retornos directos de más de 684 millones de euros. Si se descuenta esta cantidad de los 550 millones de coste que supondría la concesión de dichos servicios, se dispondría de un saldo favorable a las arcas públicas de 130 millones de euros. Además que se generaría un nuevo bolsón de puestos de trabajo directos e indirectos.

Català: Durant el mes de març de 2010, la Asociación Empresarial de Residencias y Servicios a Personas Dependientes de la Comunitat Valenciana (AERTEq) publicava un estudi que especificava, entre d’altres aspectes, que si les administracions públiques promoguessin mesures de concertació per a ocupar les 50.000 places residencials que existeixen en el mercat privat espanyol, podrien obtenir uns retorns directes de més de 684 milions d’euros. Si es descompta aquesta quantitat dels 550 milions de cost que suposaria la concessió d’aquests serveis, es disposaria d’un saldo favorable a las arques públiques de 130 milions d’euros. A més, es generaria una nova borsa de llocs de treball directes i indirectes.

La realidad del maltrato a los mayores / La realitat del maltractament a les persones grans

Castellano: Datos recientes apuntan que el maltrato en el mundo afecta a un 3% de las personas mayores; una cifra que, en España, se situaría alrededor del 0,8%, de unas 60.000 víctimas; pero si se trata de mayores con gran dependencia el porcentaje sube hasta el 2,9%. Pero más allá de los datos, la realidad puede ser más grave. Un 4,6% de los propios cuidadores reconoce que ha tenido hacia las personas mayores conductas de maltrato. Se calcula que seis de cada diez agresores tienen más de 64 años y cuatro de cada diez tienen algún problema físico. Más de la mitad sufre estrés. A pesar de estas estadísticas, lo cierto es que aún prevalecen muchas dificultades para lograr identificar las situaciones de maltrato, sus variantes o sus responsables, entre otros aspectos. Entre las principales complejidades se sitúan las dificultades para definir protocolos de estudio a partir de los cuales unificar la incidencia del maltrato hacia los mayores, pero también las trabas culturales que han lastrado el reconocimiento social, familiar, de estas agresiones. Entre cinco y siete de cada ocho casos de maltrato no se detectan, según una guía que acaba de editar el Ayuntamiento de Madrid para prevenir estas conductas.

Català: Dades recents apunten que el maltractament en el món afecta a un 3% de les persones majors; una xifra que, a Espanya, se situaria al voltant del 0,8%; és a dir, unes 60.000 víctimes; però si es tracta de majors amb gran dependència el percentatge puja fins al 2,9%. Però més enllà de les dades, la realitat pot ser més greu. Un 4,6% dels propis cuidadors reconeix que ha tingut cap a les persones majors conductes de maltractament. Es calcula que sis de cada deu agressors tenen més de 64 anys i quatre de cada deu tenen algun problema físic. Més de la meitat sofreix estrès. Tot i aquestes estadístiques, la veritat és que encara prevalen moltes dificultats per a assolir identificar les situacions de maltractament, les seves variants o els seus responsables, entre altres aspectes. Entre les principals complexitats se situen les dificultats per a definir protocols d'estudi a partir dels quals unificar la incidència del maltractament cap als majors, però també les traves culturals que han dificultat el reconeixement social, familiar, d'aquestes agressions. Entre cinc i set de cada vuit casos de maltractament no es detecten, segons una guia que acaba d'editar l'Ajuntament de Madrid per a prevenir aquestes conductes.

Recortes en la dependencia o en otros ámbitos? / Retalls en la dependència o en altres àmbits?

Castellano: La Ley de Dependencia nació con una memoria económica para 2007, su primer año de aplicación, de 400 millones, que fueron los que se ejecutaron finalmente. Durante los ejercicios siguientes fue necesario superar esa cantidad porque las previsiones de los dependientes que entrarían en el sistema se vieron desbordadas, no tanto en número sino más en el grado de dependencia que presentaban. Es decir, había que destinar más recursos porque eran grandes dependientes. En 2010, los 1.160 millones de la memoria económica han pasado a 1.671. Y las comunidades están obligadas a cofinanciar. Asimismo, la ley se redactó en un momento de superávit. La crisis económica ha acabado afectando a los medios y recursos disponibles para su financiación. Sin embargo, la capacidad de reacción ante esta situación es limitada si se tiene en cuenta que se desconocen datos básicos como son los recursos que cada comunidad ha aportado a este nuevo sistema de protección social desde su implantación. Parece algo lógico que disponer de datos rigurosos y fiables es una requisito ineludible para ver cuáles han sido los costes y de qué manera estos pueden reducirse sin que ello afecte a los derechos que los ciudadanos tienen reconocidos por Ley. A falta de datos, los cálculos aproximados que en su día efectuó la Asociación de Directores y Gerentes de Servicios Sociales, revelan que hay comunidades en las que se dedica menos dinero a la Ley de Dependencia que el que se destina a la televisión autonómica, por poner un ejemplo. Así que la pregunta quizá no es tanto si se debe recortar en una ley que atiende a los mencionados derechos básicos del ciudadano, sino si cabe recortar de presupuestos tan ajustados. Pero algunos consejeros de Economía no rechazaron la idea de demorar el ya demorado calendario de aplicación de la Ley de Dependencia para reducir el impacto económico de esta. Atendiendo a datos como los presentados, parece coherente afirmar que si hay que hacer recortes, habrá que hacerlos también en otros sitios. Además, en la medida que se está hablando de derechos ciudadanos, la aplicación de la ley, es una obligación que no debería verse alterada en ningún caso.

Català: La Llei de Dependència va néixer amb una memòria econòmica per a 2007, el seu primer any d'aplicació, de 400 milions, que van ser els quals es van executar finalment. Durant els exercicis següents va ser necessari superar aquesta quantitat perquè les previsions dels dependents que entrarien en el sistema es van veure desbordades, no tant en nombre sinó més aviat pel grau de dependència que presentaven. És a dir, calia destinar més recursos perquè eren grans dependents. En 2010, els 1.160 milions de la memòria econòmica han passat a 1.671. I les comunitats estan obligades a cofinançar. Així mateix, la llei es va redactar en un moment de superàvit. La crisi econòmica ha acabat afectant als mitjans i recursos disponibles per al seu finançament. No obstant això, la capacitat de reacció davant aquesta situació és limitada si es té en compte que es desconeixen dades bàsiques com són els recursos que cada comunitat ha aportat a aquest nou sistema de protecció social des de la seva implantació. Sembla una mica lògic que disposar de dades rigoroses i fiables és una requisit ineludible per a veure quins han estat els costos i de quina manera aquests poden reduir-se sense que això afecti als drets que els ciutadans tenen reconeguts per Llei. Amb la manca de dades, els càlculs aproximats que en el seu moment va efectuar l'Associació de Directors i Gerents de Serveis Socials, revelen que hi ha comunitats en les quals es dedica menys diners a la Llei de Dependència que el que es destinen a la televisió autonòmica, per posar un exemple. Així que potser la pregunta a formular no és tant si s'ha de retallar en una llei que atén als esmentats drets bàsics del ciutadà, sinó si cap retallar de pressupostos tan ajustats. Però alguns consellers d'Economia no van rebutjar la idea de demorar el ja demorat calendari d'aplicació de la Llei de Dependència per a reduir l'impacte econòmic d'aquesta. Atenent a dades com les presentades, sembla coherent afirmar que si cal fer retallades, caldrà fer-los també en altres llocs. A més, en la mesura que s'està parlant de drets ciutadans, l'aplicació de la llei, és una obligació que no hauria de veure's alterada en cap cas.

Efecto del IVA sobre la dependencia / Efecte de l'IVA sobre la dependència

Castellano: El aumento del Impuesto al Valor Añadido (IVA) afectará a la situación económica de las personas con dependencia en la medida que supondrá un encarecimiento de las residencias geriátricas, los centros de día, la teleasistencia y la ayuda a domicilio. Todos ellos son servicios que se prestan por la Ley de Dependencia y por los que el usuario paga una parte y que ahora aumentará. Algunos sectores han mostrado su postura crítica hacia esta situación al considerar que mientras el gobierno aplica un IVA superreducido del 4% a la sanidad o los alimentos y rebaja el de las obras de reforma de la vivienda mientras, la Ley de la Dependencia no es considerada como una primera necesidad y pasa a ser gravada de un 7 a un 8%. Se calcula que este aumento le costará al sector alrededor de 79 millones de euros mientras que esta cifra casi se duplicará para los ciudadanos (130).

Català: L'augment de l'Impost al Valor Afegit (IVA) afectarà a la situació econòmica de les persones amb dependència en la mesura que suposarà un encariment de les residències geriàtriques, els centres de dia, la teleassistència i l'ajuda a domicili. Tots ells són serveis que es presten per la Llei de Dependència i pels quals l'usuari paga una part i que ara augmentarà. Alguns sectors han mostrat la seva postura crítica cap a aquesta situació en considerar que mentre el govern aplica un IVA molt reduït del 4% a la sanitat o els aliments i rebaixa el de les obres de reforma de l'habitatge, la Llei de la Dependència no és considerada com una primera necessitat i passa a ser gravada d'un 7 a un 8%. Es calcula que aquest augment li costarà al sector al voltant de 79 milions d'euros mentre que aquesta xifra gairebé es duplicarà per als ciutadans (130).

Los problemas de la dependencia en los tribunales / Els problemes de la dependència als tribunals

Castellano: Las personas que solicitan una ayuda por la Ley de Dependencia tienen que afrontar una serie de importantes dificultades en caso de que deban acudir a los tribunales por desacuerdo con el grado de discapacidad que la Administración les ha atribuido o con la prestación asignada. La jurisdicción competente para estos litigios es el contencioso administrativo, donde los procesos se alargan una media de cinco años y son más costosos porque requieren la intervención de abogado y procurador. La mayoría de las personas registradas en la actualidad en el sistema de la Dependencia son mayores de 65 años y más de la mitad pasa de los 80. La esperanza de vida para estas personas es corta, de manera que estas personas difícilmente pueden estas personas esperar cinco años a que resuelvan los tribunales. Ante esta situación, el Comité Español de Representantes de Personas con Discapacidad (Cermi) planteará que se revise el orden jurisdiccional por el que se atienden estas reclamaciones y planteando la conveniencia de que sean los juzgados de lo social los que se encarguen de este tipo de pleitos, en la medida que se le atribuyen valores de mayor flexibilidad y rapidez. Pero la resolución por la que se declara competente dicho juzgado hace referencia a la vinculación que estos casos tienen con otros similares que se resuelven por lo social. Aparentemente, el camino para lograrlo bastaría con reconocer que las prestaciones por dependencia fueran consideradas como una prestación más de la Seguridad Social sin tener que establecer ninguna modificación alguna en la Ley de la Dependencia.

Català: Les persones que sol•liciten una ajuda per la Llei de Dependència han d'afrontar una sèrie d'importants dificultats en cas que hagin d'acudir als tribunals per desacord amb el grau de discapacitat que l'Administració els ha atribuït o amb la prestació assignada. La jurisdicció competent per a aquests litigis és el contenciós administratiu, on els processos s'allarguen una mitjana de cinc anys i són més costosos perquè requereixen la intervenció d'advocat i procurador. La majoria de les persones registrades en l'actualitat en el sistema de la Dependència són majors de 65 anys i més de la meitat passa dels 80. L'esperança de vida per a aquestes persones és curta, de manera que aquestes persones difícilment poden esperar cinc anys que resolguin els tribunals. Davant aquesta situació, el Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat (Cermi) plantejarà que es revisi l'ordre jurisdiccional pel qual s'atenen aquestes reclamacions i plantejant la conveniència que siguin els jutjats socials els quals s'encarreguin d'aquest tipus de plets, en la mesura que se’ls hi atribueixen valors de major flexibilitat i rapidesa. Però la resolució per la qual es declara competent a aquest jutjat fa referència a la vinculació que aquests casos tenen amb altres similars que es resolen pel social. Aparentment, el camí per a assolir-lo bastaria amb reconèixer que les prestacions per dependència fossin considerades com una prestació més de la Seguretat Social sense haver d'establir cap modificació alguna en la Llei de la Dependència.

Cuidadoras y modelo tracional, un esquema en crisis / Cuidadores i model tradicional, un esquema en crisi

Castellano: El documento «El cuidado de las personas: Un reto para el siglo XXI», de la Fundación La Caixa advierte que cada vez es más complejo que las familias sigan asumiendo su papel tradicional de cuidar a las personas de mayor edad; especialmente las mujeres. El estudio afirma que, mientras las últimas generaciones de amas de casa se despiden de esa responsabilidad, a las primeras cohortes de mujeres trabajadoras les está resultando casi imposible asumir la tarea. Es cierto que la familia sigue siendo el principal sostén para las personas dependientes, tal y como sucede en otros países mediterráneos, pero muy diferente al modelo que impera en otras naciones europeas. Por ejemplo, en España, el 30% de las familias tiene a su cargo una o varias personas mayores que necesitan ayuda para desenvolverse su día a día, lo que supone un colectivo de 2,2 millones de individuos. Sin embargo, en Dinamarca y en los Países Bajos, entre otros, sólo el 4% de los hogares asume esta labor.

Ocho de cada diez cuidadores son mujeres y un 20% supera los 65 años; casi el 15% ha cumplido los 69 años y un 17%de ellas tienen asumen también la responsabilidad de atender las necesidades de sus nietos. Es obvio que, cuanto mayor es la cuidadora, la situación se complica en la medida en que se reduce la capacidad del cuidador para hacer frente al esfuerzo que requiere su tarea y es menor también el tiempo del que se dispone para otras tareas, actividades, etc. Para las más jóvenes, este hecho supone graves problemas de conciliación: deben reducir su jornada laboral e incluso abandonar su empleo. En este sentido, a pesar de su vigencia, el modelo tradicional de la familia cuidadora ya no se perpetúa como antaño y resulta cada vez más insostenible.

El acentuado proceso de envejecimiento que afecta a España supone un agravamiento a esta situación compleja de por sí. En España se calculan casi siete millones de personas mayores de 65 años. Un tercio de ellas no pueden valerse por sí mismas. Una cifra que aumentará según las previsiones demográficas cuando se jubilen las generaciones de «baby boom» (en la década 2020-2030). Entonces se contabilizarán más de nueve millones de mayores. A eso hay que sumar la longevidad que se ha alcanzado durante las últimas décadas: las mujeres tienen una esperanza de vida de 83 años que se elevará a 89,9 en cuarenta años. Por tanto, aumentarán también los octogenarios, nonagenarios y centenarios, es decir, los que más precisan de cuidados. Hay que tener en cuenta, como se apuntaba anteriormente, que las primeras generaciones de mujeres trabajadoras no podrán reproducir el rol de cuidadora. Hoy día más de la mitad de las españolas tiene un trabajo remunerado y cada vez son más las que llegan activas a la jubilación. Las que se dedican en exclusiva a las tareas del hogar suponen sólo una cuarta parte, se han reducido a la mitad, por tanto también disminuye el número de cuidadoras. Un fenómeno que también se agrava por la escasez de servicios sociales para personas dependientes.

Català: El document «La cura de les persones: Un repte per al segle XXI», de la Fundació La Caixa adverteix que cada vegada és més complex que les famílies segueixin assumint el seu paper tradicional de cuidar a les persones de major edat; especialment les dones. L'estudi afirma que, mentre les últimes generacions de mestresses s'acomiaden d'aquesta responsabilitat, a les primeres cohorts de dones treballadores els està resultant gairebé impossible assumir la tasca. És cert que la família segueix essent el principal recolzament per a les persones dependents, tal i com succeeix a altres països mediterranis, però molt diferent al model que impera en altres nacions europees. Per exemple, a Espanya, el 30% de les famílies té al seu càrrec una o diverses persones majors que necessiten ajuda per a desenvolupar-se en el seu dia a dia, el que suposa un col•lectiu de 2,2 milions d'individus. No obstant, a Dinamarca i als Països Baixos, entre d’altres, només el 4% de les llars assumeix aquesta responsabilitat.

Vuit de cada deu cuidadores són dones i un 20% supera els 65 anys; gairebé el 15% ha complert els 69 anys i un 17% d'elles també assumeixen la responsabilitat d'atendre les necessitats dels seus néts. És obvi que, com més gran és la cuidadora, la situació es complica en la mesura que es redueix la capacitat del cuidador per a plantar cara a l'esforç que requereix la seva tasca i és menor també el temps del que es disposa per a altres tasques, activitats, etc. Per a les més joves, aquest fet suposa greus problemes de conciliació: han de reduir la seva jornada laboral i fins i tot abandonar la seva ocupació. En aquest sentit, a pesar de la seva vigència, el model tradicional de la família cuidadora ja no es perpetua com antany i resulta cada vegada més insostenible.

L'accentuat procés d'envelliment que afecta a Espanya suposa una dificultat afegida a aquesta situació complexa per sí mateixa. A Espanya, es calculen gairebé set milions de persones majors de 65 anys. Un terç d'elles no poden valdre’s per si mateixes. Una xifra que augmentarà segons les previsions demogràfiques quan es jubilin les generacions del «baby boom» (a la dècada 2020-2030). Llavors es comptabilitzaran més de nou milions de majors. A això cal sumar la longevitat a la que s'ha arribat a durant les últimes dècades: les dones tenen una esperança de vida de 83 anys que s'elevarà a 89,9 en un marge de quaranta anys. Per tant, augmentaran també els octogenaris, nonagenaris i centenaris, és a dir, aquells ciutadans que més precisen de l’activitat de cura. Cal tenir en compte, com s'apuntava anteriorment, que les primeres generacions de dones treballadores no podran reproduir el rol de cuidadora. Avui dia més de la meitat de les espanyoles té un treball remunerat i cada vegada són més les que arriben actives a la jubilació. Aquelles que es dediquen en exclusiva a les tasques de la llar suposen només una quarta part,d e manera que també disminueix el nombre de cuidadores. Un fenomen que també s'agreuja per l'escassesa de serveis socials per a persones dependents.

¿Correcciones en el baremo? ¿Correccions al barem?

Castellano: En la Comisión de Sanidad y Política Social del Congreso de los Diputados, la Ministra de Sanidad Trinidad Jiménez ha puesto de manifiesto los problemas que acarrea el actual baremo de la Ley de la Dependencia. Especialmente subrayó los problemas en lo que se refiere a la enfermedad mental y a la discapacidad intelectual. En este sentido, se prevén ajustes al respecto para mejorar la interpretación de los valoradotes en relación a esta tipología de enfermedades. De momento, aún no se ha llegado a un mayor nivel de detalle y será necesario esperar a lo que acontezca durante los siguientes meses.

Català: En la Comissió de Sanitat i Política Social del Congrés dels Diputats, la Ministra de Sanitat Trinitat Jiménez ha posat de manifest els problemes que implica l'actual barem de la Llei de la Dependència. Especialment va subratllar els problemes pel que fa a la malaltia mental i a la discapacitat intel•lectual. En aquest sentit, es preveuen ajustaments al respecte per a millorar la interpretació dels valoradors en relació a aquesta tipologia de malalties. De moment, encara no s'ha arribat a un major nivell de detall i serà necessari esperar al que succeeixi durant els següents mesos.

Lectura recomendada / lectura recomanada

“El sistema estatal de atención sociosanitaria en el ámbito de la dependencia: el caso español y otros modelos de referencia”

http://sid.usal.es/idocs/F8/FDO22266/atenc_sociosanitaria2009.pdf

Castellano: el presente trabajo es un análisis descriptivo del modelo de atención y protección a las personas en situación de dependencia en España, y de los sistemas análogos más desarrollados y adelantados en el ámbito internacional. El acercamiento a las características de otros modelos en vigor tiene como objetivo mostrar las diferencias que existen con respecto al modelo español y consolidar las bases para realizar nuevas propuestas dirigidas a la mejora del sistema propio de atención sociosanitària orientada a la dependencia. Como modelos, se han escogido los sistemas de Alemania, Francia, Reino Unido y Japón, seleccionados tanto por sus diversas tipologías como por afinidades con el caso español. El trabajo concluye que existe una gran variedad de fórmulas de atención sociosanitaria, estructuradas de diferente manera, según el contexto y la realidad de cada país, y que esta heterogeneidad dificulta su evaluación. La Unión Europea ha establecido unos objetivos comunes para los Estados miembros en materia sanitaria y de dependencia, que pretenden conseguir el acceso universal y un sistema de calidad financieramente sostenible. Los países analizados, y también España, están promoviendo acciones en la línea que marca la UE, el que indica que van por el camino correcto, pero queda mucho trabajo por hacer para conseguir un modelo idóneo que se adapte a las necesidades y circunstancias específicas de cada país.

Català: el present treball és una anàlisi descriptiva del model d'atenció i protecció a les persones en situació de dependència a Espanya, i dels sistemes anàlegs més desenvolupats i avançats en l'àmbit internacional. L'acostament a les característiques d'altres models en vigor té com objectiu mostrar les diferències que existeixen pel que fa al model espanyol i consolidar les bases per a realitzar noves propostes dirigides a la millora del sistema propi d'atenció sociosanitària orientada a la dependència. Com models, s'han escollit els sistemes d'Alemanya, França, Regne Unit i Japó, seleccionats tant per les seves diverses tipologies com per afinitats amb el cas espanyol. El treball conclou que existeix una gran varietat de fórmules d'atenció sociosanitaria, estructurades de diferent manera, segons el context i la realitat de cada país, i que aquesta heterogeneïtat dificulta la seva avaluació. La Unió Europea ha establert uns objectius comuns per als Estats membres en matèria sanitària i de dependència, que pretenen aconseguir l'accés universal i un sistema de qualitat financerament sostenible. Els països analitzats, i també Espanya, estan promovent accions en la línia que marca la UE, el que indica que van pel camí correcte, però queda molt treball per fer per a aconseguir un model idoni que s'adapti a les necessitats i circumstàncies específiques de cada país.

La escasa presencia de los centros de noche / L'escassa presència dels centres de nit

Castellano: Los centros de noche todavía constituyen un recurso poco conocido y escaso dentro de la oferta de servicios de atención a las situaciones de falta de autonomía y dependencia. La escasez de este recurso plantea el interrogante de si se trata de falta de difusión, de demanda o, simplemente, se debe a motivos de poca rentabilidad. Al mismo tiempo, al ser un recurso tan novedoso, es poco conocido por la ciudadanía y existen cuestiones por perfilar relacionadas con los servicios que ofrece, por cuánto tiempo y para quién. Estas parecen ser, por ahora, las claves que explicarían un desarrollo tan reducido. La potencialidad del servicio, sin embargo, es mucho más amplia si se tiene en cuenta que, según se recoge en el propio articulado de la Ley de Dependencia, el centro de noche se considera un recurso de atención integral a los mayores que, por diversas causas, necesitan atención en horario nocturno. Asimismo, permite a los cuidadores un respiro familiar y descanso nocturno o compatibilizar su actividad laboral con el cuidado de los mayores.

Català: Els centres de nit encara constitueixen un recurs poc conegut i escàs dintre de l'oferta de serveis d'atenció a les situacions de falta d'autonomia i dependència. L'escassesa d'aquest recurs planteja l'interrogant de si es tracta de falta de difusió, de demanda o, simplement, es deu a motius de poca rendibilitat. Al mateix temps, al ser un recurs tan nou, és poc conegut per la ciutadania i existeixen qüestions per perfilar relacionades amb els serveis que ofereix, per quant temps i per a qui. Aquestes semblen ser, ara com ara, les claus que explicarien un desenvolupament tan reduït. La potencialitat del servei, no obstant això, és molt més àmplia si es té en compte que, segons es recull en el propi articulat de la Llei de Dependència, el centre de nit es considera un recurs d'atenció integral als majors que, per diverses causes, necessiten atenció en horari nocturn. Així mateix, permet als cuidadores un respir familiar i descans nocturn o compatibilitzar la seva activitat laboral amb la cura dels majors.

El despliegue de la LAPAD gana velocidad / El desplegament de la LAPAD guanya velocitat

Castellano: En el Consejo Territorial de Dependencia celebrado el día 25 de enero de 2010, se ha acordado por unanimidad que, como máximo, deberán transcurrir seis meses entre que la persona dependiente solicita la ayuda y se le comunica la prestación a la que tiene derecho. Ese plazo será de treinta días en el caso de los menores de tres años. A pesar de ello, los representantes del Ministerio de Sanidad y Política Social y de los diferentes gobiernos autonómicos no han fijado el plazo en el que las ayudas tendrán que ser efectivas. Asimismo, gobierno central y comunidades también han acordado hacer un seguimiento anual de las condiciones en las que vive el beneficiario de la ayuda y de la capacitación de sus cuidadores para garantizar la calidad de las prestaciones recibidas.

Català: Al Consell Territorial de Dependència, celebrat el dia 25 de gener de 2010, s'ha acordat per unanimitat que, com a màxim, haurien de transcórrer sis mesos entre que la persona depenent sol•licita l'ajuda i se li comunica la prestació a la qual té dret. Aquest termini serà de trenta dies en el cas dels menors de tres anys. No obstant, els representants del Ministeri de Sanitat i Política Social i dels diferents governs autonòmics no han fixat el termini en el qual les ajudes haurien de ser efectives. Així mateix, govern central i comunitats també han acordat fer un seguiment anual de les condicions en les quals viu el beneficiari de l'ajuda i de la capacitació de les seves cuidadores per a garantir la qualitat de les prestacions rebudes.

El proceso de envejecimiento mundial / El procés d'envelliment mundial

Castellano: Diversos organismos e instituciones han advertido, insistentemente y durante los últimos años, sobre el proceso de envejecimiento que afecta a todo el planeta. A pesar de que la acentuación de dicho proceso ha tendido a asociarse a los países etiquetados como “desarrollados”, actualmente podría considerarse también como un rasgo propio de aquellos países a los que se encuentran en “vías o proceso de desarrollo”. Así lo afirman documentos como el último informe de la División de Población de Naciones Unidas y según el cual una de cada nueve personas tiene más de 60 años. Según los cálculos establecidos, se prevé que sea una de cada cinco dentro de 40 años. Según los pronósticos, en 2045, el número total de mayores de esta edad superará por primera vez al de menores de 14 en todo el mundo; lo que ya ocurrió en los países desarrollados en 1998.

El aumento en la esperanza de vida de las regiones en vías de desarrollo y el control de la natalidad están alterando, de forma radical, la silueta de las pirámides de población. Con un horizonte situado en 2050 y con un punto de partida situado en 1950, el porcentaje de mayores habrá pasado del 8% al 22%; dicho de otro modo, casi una cuarta parte de la población. En 2000 había 600 millones de mayores, cifra que triplicaba la de 1950; actualmente ya se cifran 737 millones. Los cambios más sustanciales – y asumiendo que el proceso de envejecimiento ya es una realidad consolidada en los países desarrollados – tenderá a avanzar en los países “en desarrollo” donde variables, como la tasa de mortalidad, se está reduciendo.
La edad media mundial es de 28 años. El país más envejecido es Japón, con 44, y el más joven Níger, con apenas 15. Se prevé que en 2050 está edad media aumente 10 años, hasta los 38. España ocupa el puesto número 18 en envejecimiento de la población. Al respecto, y del mencionado informe de la ONU, pueden extraerse algunos datos muy interesantes que, como contrapartida, contribuyen a generar conciencia sobre las repercusiones del fenómeno:

- Una de cada cinco personas en los países desarrollados tiene más de 60 años. Las predicciones de la ONU indican que, en 2050, serán una de cada tres. En Asia, América Latina y el Caribe son ahora una de cada diez (llegarán al 20% en 2050), y una de cada 19 en África (el 11% en 2050). El envejecimiento avanza muy rápido sobre todo en las economías emergentes. Este es el caso de China que va a pasar de un 12% de mayores de 60 años a un 31% en solo 40 años; de la India, con un desplazamiento del 7% al 20%; y Brasil, de un 10% a un 29%.

- Esperanza de vida. Se han ganado más de 20 años de vida desde 1950: de 48 años de media mundial a 68. Quienes han llegado a los 60, pueden esperar razonablemente vivir 18 años más si son hombres y 21 más si son mujeres. Obviamente, hay diferencias en función del desarrollo de los países: en los más desarrollados, los hombres viven 20 años más de media y las mujeres 24; en los menos desarrollados, la esperanza de vida a esa edad es de 15 años para los hombres y 17 para las mujeres.

- Trabajo y pensiones. En 1950 había 12 personas de 15 a 64 años por cada mayor de 60 años. En 2009 fueron nueve y en 2050 se prevé que ese número caiga a cuatro, lo que supondrá un reto para los sistemas de pensiones de todo el mundo. La edad de jubilación varía en función de los países: suele ser a los 65 años en los desarrollados y entre los 55 y 60 en los que están en vías de desarrollo. Pero, en estos últimos, a pesar de una edad de jubilación más baja, un porcentaje de la población mayor suele seguir trabajando ante la falta de cobertura social y de pensiones.

- Octogenarios y centenarios. El 14% de los mayores de 60 años en 2009 tenía más de 80, y el porcentaje va en aumento. Se prevé que sean el 20% de este segmento de edad en 2050. Los centenarios también crecen. Fueron unos 454.000 en 2009 y la ONU predice que haya más de cuatro millones dentro de 40 años.

Resultados como los indicados obedecen a cambios en algunas de las variables clave en los procesos de transición demográfica. Entre ellos, la reducción tanto de la mortalidad como de la fertilidad. Los cambios que se han producido al respecto, durante los últimos 60 años, han sido muy profundos. La tasa de natalidad ha caído casi a la mitad: de 4,9 niños por mujer en 1950 se ha pasado a 2,6 en el periodo 2005-2010. La ONU prevé que esta cifra siga disminuyendo hasta los dos niños por mujer en los años 2045-2050. En los países desarrollados la tasa ya es en estos momentos menor: de 1,6 niños por mujer. El informe de la ONU prevé un aumento de la natalidad en estos Estados en los próximos 40 años y que siga disminuyendo en las regiones en desarrollo, donde se ha pasado de seis niños por mujer en 1950 a 2,7 en estos momentos. Por su parte, la mortalidad disminuye, pero con grandes diferencias entre los países en desarrollo: en Hong Kong, Macao o Singapur la esperanza de vida es superior a los 80 años mientras que en Afganistán y Zimbabue no supera los 45. Casi todos los países desarrollados tienen una esperanza de vida de más de 70 años (salvo algunos Estados del Este de Europa como Ucrania o Rusia). La diferencia en años de vida entre nacer en uno de ellos o en uno de los menos desarrollados del mundo es de 21 años.

Català: Diversos organismes i institucions han advertit, insistentment i durant els últims anys, sobre el procés d'envelliment que afecta a tot el planeta. Tot i que l'accentuació d'aquest procés ha tendit a associar-se als països etiquetats com a “desenvolupats”, actualment podria considerar-se també com un tret propi d'aquells països que es troben en “vies o procés de desenvolupament”. Així ho afirmen documents com l'últim informe de la Divisió de Població de Nacions Unides i segons el qual una de cada nou persones té més de 60 anys. Segons els càlculs establerts, es preveu que sigui una de cada cinc dintre de 40 anys. Segons els pronòstics, en 2045, el nombre total de majors d'aquesta edat superarà per primera vegada al de menors de 14 en tot el món; el que ja va ocórrer en els països desenvolupats en 1998.

L'augment en l'esperança de vida de les regions en vies de desenvolupament i el control de la natalitat estan alterant, de forma radical, la silueta de les piràmides de població. Amb un horitzó situat en 2050 i amb un punt de partida situat en 1950, el percentatge de majors haurà passat del 8% al 22%; dit d'una altra manera, gairebé una quarta part de la població. En 2000 hi havia 600 milions de majors, xifra que triplicava la de 1950; actualment ja es comptabilitzen 737 milions. Els canvis més substancials – i assumint que el procés d'envelliment ja és una realitat consolidada en els països desenvolupats – tendirà a avançar en els països “en desenvolupament” on variables, com la taxa de mortalitat, s'està reduint.

L'edat mitja mundial és de 28 anys. El país més envellit és Japó, amb 44, i el més jove Níger, amb tot just 15. Es preveu que en 2050 aquesta edat mitja augmenti 10 anys, fins als 38. Espanya ocupa la divuitena posició pel que fa a l’envelliment de la població. En referència a aquesta dinàmica i des de l'esmentat informe de l'ONU, poden extreure's algunes dades molt interessants que, com contrapartida, contribueixen a generar consciència sobre les repercussions del fenomen:

- Una de cada cinc persones en els països desenvolupats té més de 60 anys. Les prediccions de l'ONU indiquen que, en 2050, seran una de cada tres. A Àsia, Amèrica Llatina i el Carib són ara una de cada deu (arribaran al 20% en 2050), i una de cada 19 a Àfrica (el 11% en 2050). L'envelliment avança molt ràpid sobretot a les economies emergents. Aquest és el cas de Xinesa que va a passar d'un 12% de majors de 60 anys a un 31% en solo 40 anys; de la Índia, amb un desplaçament del 7% al 20%; i Brasil, d'un 10% a un 29%.

- Esperança de vida. S'han guanyat més de 20 anys de vida des de 1950: de 48 anys de mitjana mundial a 68. aquelles persones que han arribat als 60, poden esperar raonablement viure 18 anys més si són homes i 21 més si són dones. Òbviament, hi ha diferències en funció del desenvolupament dels països: en els més desenvolupats, els homes viuen 20 anys més de mitjana i les dones 24; en els menys desenvolupats, l'esperança de vida a aquesta edat és de 15 anys per als homes i 17 per a les dones.

- Treball i pensions. En 1950 havia 12 persones de 15 a 64 anys per cada major de 60 anys. En 2009, van ser nou i en 2050 es preveu que aquest nombre caigui a quatre, el que suposarà un repte per als sistemes de pensions de tot el món. L'edat de jubilació varia en funció dels països: sol ser als 65 anys en els desenvolupats i entre els 55 i 60 en els quals estan en vies de desenvolupament. Però, en aquests últims, a pesar d'una edat de jubilació més baixa, un percentatge de la població major sol seguir treballant davant la falta de cobertura social i de pensions.

- Octogenaris i centenaris. El 14% dels majors de 60 anys en 2009 tenia més de 80, i el percentatge va en augment. Es preveu que siguin el 20% d'aquest segment d'edat en 2050. Els centenaris també creixen. Van ser uns 454.000 en 2009 i l'ONU prediu que hagi més de quatre milions dintre de 40 anys.

Resultats com els indicats obeeixen a canvis en algunes de les variables clau en els processos de transició demogràfica. Entre ells, la reducció tant de la mortalitat com de la fertilitat. Els canvis que s'han produït referent a això, durant els últims 60 anys, han estat molt profunds. La taxa de natalitat ha caigut gairebé a la meitat: de 4,9 nens per dona en 1950 s'ha passat a 2,6 en el període 2005-2010. L'ONU preveu que aquesta xifra segueixi disminuint fins als dos nens per dona en els anys 2045-2050. En els països desenvolupats la taxa ja és en aquests moments menor: de 1,6 nens per dona. L'informe de l'ONU preveu un augment de la natalitat en aquests Estats en els pròxims 40 anys i que segueixi disminuint en les regions en desenvolupament, on s'ha passat de sis nens per dona en 1950 a 2,7 en aquests moments. Per la seva banda, la mortalitat disminueix, però amb grans diferències entre els països en desenvolupament: en Hong Kong, Macao o Singapur l'esperança de vida és superior als 80 anys mentre que a Afganistan i Zimbabue no supera els 45. Gairebé tots els països desenvolupats tenen una esperança de vida de més de 70 anys (excepte alguns Estats de l'Est d'Europa com Ucraïna o Rússia). La diferència en anys de vida entre néixer en un d'ells o en un dels menys desenvolupats del món és de 21 anys.

El sistema de salud asume deficiencias de la LAPAD / El sistema de salut assumeix deficiències de la LAPAD

Castellano: Se estima que el 20% de los enfermos crónicos acaba en los hospitales públicos; de este modo, el sistema público de salud absorbe parte de las dificultades con las que ha topado el despliegue de la Ley de la Dependencia al no poder dar respuesta a todos los casos que se han detectado. Este traspaso de personas desde el sistema social hacia el sanitario ha originado, aproximadamente y desde 2007, un coste extra al Sistema Nacional de Salud (SNS) estimado en 1.480 millones. Las estimaciones también precisan que, desde hace tres años, 88.147 personas se han desplazado a los hospitales convencionales, en ocasiones durante tres y cuatro semanas, pese a no requerir ninguna intervención quirúrgica o atención médica que justifique su ingreso por tanto tiempo. Cada día en un hospital supone un gasto medio de 560 euros.

Català: S'estima que el 20% dels malalts crònics acaba en els hospitals públics; d'aquesta manera, el sistema públic de salut absorbeix part de les dificultats amb les quals ha topat el desplegament de la Llei de la Dependència en no poder donar resposta a tots els casos que s'han detectat. Aquest traspàs de persones des del sistema social cap al sanitari ha originat, aproximadament i des de 2007, un cost extra al Sistema Nacional de Salut (SNS) estimat en 1.480 milions. Les estimacions també precisen que, des de fa tres anys, 88.147 persones s'han desplaçat als hospitals convencionals, en ocasions durant tres i quatre setmanes, malgrat no requerir cap intervenció quirúrgica o atenció mèdica que justifiqui el seu ingrés per tant temps. Cada dia en un hospital suposa una despesa mitja de 560 euros.

Financiación necesaria para la LAPAD / Finançament necessari per a la LAPAD

Castellano: El estudio “Financiación del Sistema de Autonomía y Atención a la Dependencia” elaborado por la Universidad Pompeu Fabra y la Universidad Católica San Antonio de Murcia indica que la cantidad necesaria para poder cubrir las demandadse los dependientes en España asciende a 710.777.979 euros a pesar de que el despliegue de la LAPAD se benefició de dos repartos extraordinarios como el Fondo Especial del Estado para la Dinamización de la Economía (400 millones de euros en diciembre de 2008) y el crédito otorgado por el Consejo de Ministros (283 millones de euros en mayo de 2009). Antes de la concesión de estos dos créditos, la cantidad que precisaban los dependientes en España era de 1.368.194.237 euros y sólo en una comunidad (Canarias), los fondos previstos fueron suficientes para costear los gastos. Ya en 2009, cinco comunidades han presentado un saldo positivo: Canarias, Baleares, Castilla y León, Galicia y Murcia. El trabajo también subraya que, de la cantidad necesaria para cubrir las demandas de los dependientes, el 42,31% corresponde a Andalucía, que sería la más necesitada. En segundo lugar se situaría Madrid, con un 9,16 por ciento.

Català: L'estudi “Finançament del Sistema d'Autonomia i Atenció a la Dependència” elaborat per la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat Catòlica San Antonio de Múrcia indica que la quantitat necessària per a poder cobrir les demandes dels dependents a Espanya ascendeix a 710.777.979 euros tot i que el desplegament de la LAPAD es va beneficiar de dos repartiments extraordinaris com el Fons Especial de l'Estat per a la Dinamització de l'Economia (400 milions d'euros al desembre de 2008) i el crèdit atorgat pel consell de Ministres (283 milions d'euros al maig de 2009). Abans de la concessió d'aquests dos crèdits, la quantitat que precisaven els dependents a Espanya era de 1.368.194.237 euros i només en una comunitat (Canàries), els fons previstos van ser suficients per a cobrir les despeses. Ja en 2009, cinc comunitats han presentat un saldo positiu: Canàries, Balears, Castella-Lleó, Galícia i Múrcia. El treball també subratlla que, de la quantitat necessària per a cobrir les demandes dels dependents, el 42,31% correspon a Andalusia, que seria la més necessitada. En segon lloc se situaria Madrid, amb un 9,16 per cent.

Cifras de la LAPAD en Cataluña / Xifres de la LAPAD a Catalunya

Català: Gairebé 99.500 persones estan rebent a Catalunya algun tipus d’ajuda per la seva condició de dependents. Malgrat això, n’hi ha unes 35.000 que encara estan pendents de rebre l’ajut. Del total de 187.098 valoracions realitzades, n’hi ha 138.492 que tenen dret a rebre una prestació. Del total de valoracions fetes, la meitat corresponen a grans dependents i el 27% a persones amb dependència moderada. El perfil majoritari del sol.licitant per acollir-se a la llei de la dependència és una dona (65%), de més de 80 anys (60%), que viu a les comarques de Barcelona (51%), viu a casa seva (81%) i té un cuidador no professional (54%). La discapacitat més freqüent entre els sol•licitants és la física (60%), seguida de la intel•lectual, l'auditiva i la visual i el 78% dels cuidadores són dones. Tot i les mancances assenyalades pel que fa a persones pendents de rebre prestacions, cal destacar que el ritme de valoracions realitzades ha augmentat durant els darrers anys. Així, si el maig del 2007 se’n feien 4.832 al mes, al novembre de 2009 es va arribar a superar les 9.000. Pel que fa als ajuts, gairebé el 70% són prestacions de caràcter econòmic i destinades a pagar un cuidador no professional, un assistent personal, el servei d’ajuda a domicili o una plaça de residència. Finalment, en referència al pressupost destinat al finançament de la LAPAD, cal anotar que si bé el Departament d’Acció Social i Ciutadania va destinar el 2008 uns 346 per afrontar el volum de prestacions, aquesta xifra es va incrementar el 2009 fins els 585 milions.

Castellano: Casi 99.500 personas están recibiendo en Catalunya algún tipo de ayuda por su condición de dependientes. Pese a esto, hay unas 35.000 que todavía están pendientes de recibir dicha ayuda. Del total de 187.098 valoraciones realizadas en la comunidad autónoma, 138.492 tienen derecho a recibir una prestación. Del total de valoraciones hechas, la mitad corresponden a grandes dependientes y el 27% a personas con dependencia moderada. El perfil mayoritario del solicitante una mujer (65%), de más de 80 años (60%), que vive en las comarcas de Barcelona (51%), vive en su casa (81%) y tiene un cuidador no profesional (54%). La discapacidad más frecuente entre los solicitantes es la física (60%), seguida de la intelectual, la auditiva y la visual y el 78% de los cuidadores son mujeres. A pesar de las carencias señaladas respecto a las personas pendientes de recibir prestaciones, hace falta destacar que el ritmo de valoraciones realizadas ha aumentado durante los últimos años. Así, si en mayo del 2007 se realizaban 4.832 al mes, en noviembre de 2009 se llegó a superar las 9.000. Con respecto a las ayudas, casi el 70% son prestaciones de carácter económico y destinadas a pagar un cuidador no profesional, un asistente personal, el servicio de ayuda a domicilio o una plaza de residencia. Finalmente, en referencia al presupuesto destinado a la financiación de la LAPAD, hace falta anotar que si bien el Departamento de Acción Social y Ciudadanía destinó en 2008 unos 346 por afrontar el volumen de prestaciones, esta cifra se incrementó el 2009 hasta los 585 millones.