La escasa presencia de los centros de noche / L'escassa presència dels centres de nit

Castellano: Los centros de noche todavía constituyen un recurso poco conocido y escaso dentro de la oferta de servicios de atención a las situaciones de falta de autonomía y dependencia. La escasez de este recurso plantea el interrogante de si se trata de falta de difusión, de demanda o, simplemente, se debe a motivos de poca rentabilidad. Al mismo tiempo, al ser un recurso tan novedoso, es poco conocido por la ciudadanía y existen cuestiones por perfilar relacionadas con los servicios que ofrece, por cuánto tiempo y para quién. Estas parecen ser, por ahora, las claves que explicarían un desarrollo tan reducido. La potencialidad del servicio, sin embargo, es mucho más amplia si se tiene en cuenta que, según se recoge en el propio articulado de la Ley de Dependencia, el centro de noche se considera un recurso de atención integral a los mayores que, por diversas causas, necesitan atención en horario nocturno. Asimismo, permite a los cuidadores un respiro familiar y descanso nocturno o compatibilizar su actividad laboral con el cuidado de los mayores.

Català: Els centres de nit encara constitueixen un recurs poc conegut i escàs dintre de l'oferta de serveis d'atenció a les situacions de falta d'autonomia i dependència. L'escassesa d'aquest recurs planteja l'interrogant de si es tracta de falta de difusió, de demanda o, simplement, es deu a motius de poca rendibilitat. Al mateix temps, al ser un recurs tan nou, és poc conegut per la ciutadania i existeixen qüestions per perfilar relacionades amb els serveis que ofereix, per quant temps i per a qui. Aquestes semblen ser, ara com ara, les claus que explicarien un desenvolupament tan reduït. La potencialitat del servei, no obstant això, és molt més àmplia si es té en compte que, segons es recull en el propi articulat de la Llei de Dependència, el centre de nit es considera un recurs d'atenció integral als majors que, per diverses causes, necessiten atenció en horari nocturn. Així mateix, permet als cuidadores un respir familiar i descans nocturn o compatibilitzar la seva activitat laboral amb la cura dels majors.

El despliegue de la LAPAD gana velocidad / El desplegament de la LAPAD guanya velocitat

Castellano: En el Consejo Territorial de Dependencia celebrado el día 25 de enero de 2010, se ha acordado por unanimidad que, como máximo, deberán transcurrir seis meses entre que la persona dependiente solicita la ayuda y se le comunica la prestación a la que tiene derecho. Ese plazo será de treinta días en el caso de los menores de tres años. A pesar de ello, los representantes del Ministerio de Sanidad y Política Social y de los diferentes gobiernos autonómicos no han fijado el plazo en el que las ayudas tendrán que ser efectivas. Asimismo, gobierno central y comunidades también han acordado hacer un seguimiento anual de las condiciones en las que vive el beneficiario de la ayuda y de la capacitación de sus cuidadores para garantizar la calidad de las prestaciones recibidas.

Català: Al Consell Territorial de Dependència, celebrat el dia 25 de gener de 2010, s'ha acordat per unanimitat que, com a màxim, haurien de transcórrer sis mesos entre que la persona depenent sol•licita l'ajuda i se li comunica la prestació a la qual té dret. Aquest termini serà de trenta dies en el cas dels menors de tres anys. No obstant, els representants del Ministeri de Sanitat i Política Social i dels diferents governs autonòmics no han fixat el termini en el qual les ajudes haurien de ser efectives. Així mateix, govern central i comunitats també han acordat fer un seguiment anual de les condicions en les quals viu el beneficiari de l'ajuda i de la capacitació de les seves cuidadores per a garantir la qualitat de les prestacions rebudes.

El proceso de envejecimiento mundial / El procés d'envelliment mundial

Castellano: Diversos organismos e instituciones han advertido, insistentemente y durante los últimos años, sobre el proceso de envejecimiento que afecta a todo el planeta. A pesar de que la acentuación de dicho proceso ha tendido a asociarse a los países etiquetados como “desarrollados”, actualmente podría considerarse también como un rasgo propio de aquellos países a los que se encuentran en “vías o proceso de desarrollo”. Así lo afirman documentos como el último informe de la División de Población de Naciones Unidas y según el cual una de cada nueve personas tiene más de 60 años. Según los cálculos establecidos, se prevé que sea una de cada cinco dentro de 40 años. Según los pronósticos, en 2045, el número total de mayores de esta edad superará por primera vez al de menores de 14 en todo el mundo; lo que ya ocurrió en los países desarrollados en 1998.

El aumento en la esperanza de vida de las regiones en vías de desarrollo y el control de la natalidad están alterando, de forma radical, la silueta de las pirámides de población. Con un horizonte situado en 2050 y con un punto de partida situado en 1950, el porcentaje de mayores habrá pasado del 8% al 22%; dicho de otro modo, casi una cuarta parte de la población. En 2000 había 600 millones de mayores, cifra que triplicaba la de 1950; actualmente ya se cifran 737 millones. Los cambios más sustanciales – y asumiendo que el proceso de envejecimiento ya es una realidad consolidada en los países desarrollados – tenderá a avanzar en los países “en desarrollo” donde variables, como la tasa de mortalidad, se está reduciendo.
La edad media mundial es de 28 años. El país más envejecido es Japón, con 44, y el más joven Níger, con apenas 15. Se prevé que en 2050 está edad media aumente 10 años, hasta los 38. España ocupa el puesto número 18 en envejecimiento de la población. Al respecto, y del mencionado informe de la ONU, pueden extraerse algunos datos muy interesantes que, como contrapartida, contribuyen a generar conciencia sobre las repercusiones del fenómeno:

- Una de cada cinco personas en los países desarrollados tiene más de 60 años. Las predicciones de la ONU indican que, en 2050, serán una de cada tres. En Asia, América Latina y el Caribe son ahora una de cada diez (llegarán al 20% en 2050), y una de cada 19 en África (el 11% en 2050). El envejecimiento avanza muy rápido sobre todo en las economías emergentes. Este es el caso de China que va a pasar de un 12% de mayores de 60 años a un 31% en solo 40 años; de la India, con un desplazamiento del 7% al 20%; y Brasil, de un 10% a un 29%.

- Esperanza de vida. Se han ganado más de 20 años de vida desde 1950: de 48 años de media mundial a 68. Quienes han llegado a los 60, pueden esperar razonablemente vivir 18 años más si son hombres y 21 más si son mujeres. Obviamente, hay diferencias en función del desarrollo de los países: en los más desarrollados, los hombres viven 20 años más de media y las mujeres 24; en los menos desarrollados, la esperanza de vida a esa edad es de 15 años para los hombres y 17 para las mujeres.

- Trabajo y pensiones. En 1950 había 12 personas de 15 a 64 años por cada mayor de 60 años. En 2009 fueron nueve y en 2050 se prevé que ese número caiga a cuatro, lo que supondrá un reto para los sistemas de pensiones de todo el mundo. La edad de jubilación varía en función de los países: suele ser a los 65 años en los desarrollados y entre los 55 y 60 en los que están en vías de desarrollo. Pero, en estos últimos, a pesar de una edad de jubilación más baja, un porcentaje de la población mayor suele seguir trabajando ante la falta de cobertura social y de pensiones.

- Octogenarios y centenarios. El 14% de los mayores de 60 años en 2009 tenía más de 80, y el porcentaje va en aumento. Se prevé que sean el 20% de este segmento de edad en 2050. Los centenarios también crecen. Fueron unos 454.000 en 2009 y la ONU predice que haya más de cuatro millones dentro de 40 años.

Resultados como los indicados obedecen a cambios en algunas de las variables clave en los procesos de transición demográfica. Entre ellos, la reducción tanto de la mortalidad como de la fertilidad. Los cambios que se han producido al respecto, durante los últimos 60 años, han sido muy profundos. La tasa de natalidad ha caído casi a la mitad: de 4,9 niños por mujer en 1950 se ha pasado a 2,6 en el periodo 2005-2010. La ONU prevé que esta cifra siga disminuyendo hasta los dos niños por mujer en los años 2045-2050. En los países desarrollados la tasa ya es en estos momentos menor: de 1,6 niños por mujer. El informe de la ONU prevé un aumento de la natalidad en estos Estados en los próximos 40 años y que siga disminuyendo en las regiones en desarrollo, donde se ha pasado de seis niños por mujer en 1950 a 2,7 en estos momentos. Por su parte, la mortalidad disminuye, pero con grandes diferencias entre los países en desarrollo: en Hong Kong, Macao o Singapur la esperanza de vida es superior a los 80 años mientras que en Afganistán y Zimbabue no supera los 45. Casi todos los países desarrollados tienen una esperanza de vida de más de 70 años (salvo algunos Estados del Este de Europa como Ucrania o Rusia). La diferencia en años de vida entre nacer en uno de ellos o en uno de los menos desarrollados del mundo es de 21 años.

Català: Diversos organismes i institucions han advertit, insistentment i durant els últims anys, sobre el procés d'envelliment que afecta a tot el planeta. Tot i que l'accentuació d'aquest procés ha tendit a associar-se als països etiquetats com a “desenvolupats”, actualment podria considerar-se també com un tret propi d'aquells països que es troben en “vies o procés de desenvolupament”. Així ho afirmen documents com l'últim informe de la Divisió de Població de Nacions Unides i segons el qual una de cada nou persones té més de 60 anys. Segons els càlculs establerts, es preveu que sigui una de cada cinc dintre de 40 anys. Segons els pronòstics, en 2045, el nombre total de majors d'aquesta edat superarà per primera vegada al de menors de 14 en tot el món; el que ja va ocórrer en els països desenvolupats en 1998.

L'augment en l'esperança de vida de les regions en vies de desenvolupament i el control de la natalitat estan alterant, de forma radical, la silueta de les piràmides de població. Amb un horitzó situat en 2050 i amb un punt de partida situat en 1950, el percentatge de majors haurà passat del 8% al 22%; dit d'una altra manera, gairebé una quarta part de la població. En 2000 hi havia 600 milions de majors, xifra que triplicava la de 1950; actualment ja es comptabilitzen 737 milions. Els canvis més substancials – i assumint que el procés d'envelliment ja és una realitat consolidada en els països desenvolupats – tendirà a avançar en els països “en desenvolupament” on variables, com la taxa de mortalitat, s'està reduint.

L'edat mitja mundial és de 28 anys. El país més envellit és Japó, amb 44, i el més jove Níger, amb tot just 15. Es preveu que en 2050 aquesta edat mitja augmenti 10 anys, fins als 38. Espanya ocupa la divuitena posició pel que fa a l’envelliment de la població. En referència a aquesta dinàmica i des de l'esmentat informe de l'ONU, poden extreure's algunes dades molt interessants que, com contrapartida, contribueixen a generar consciència sobre les repercussions del fenomen:

- Una de cada cinc persones en els països desenvolupats té més de 60 anys. Les prediccions de l'ONU indiquen que, en 2050, seran una de cada tres. A Àsia, Amèrica Llatina i el Carib són ara una de cada deu (arribaran al 20% en 2050), i una de cada 19 a Àfrica (el 11% en 2050). L'envelliment avança molt ràpid sobretot a les economies emergents. Aquest és el cas de Xinesa que va a passar d'un 12% de majors de 60 anys a un 31% en solo 40 anys; de la Índia, amb un desplaçament del 7% al 20%; i Brasil, d'un 10% a un 29%.

- Esperança de vida. S'han guanyat més de 20 anys de vida des de 1950: de 48 anys de mitjana mundial a 68. aquelles persones que han arribat als 60, poden esperar raonablement viure 18 anys més si són homes i 21 més si són dones. Òbviament, hi ha diferències en funció del desenvolupament dels països: en els més desenvolupats, els homes viuen 20 anys més de mitjana i les dones 24; en els menys desenvolupats, l'esperança de vida a aquesta edat és de 15 anys per als homes i 17 per a les dones.

- Treball i pensions. En 1950 havia 12 persones de 15 a 64 anys per cada major de 60 anys. En 2009, van ser nou i en 2050 es preveu que aquest nombre caigui a quatre, el que suposarà un repte per als sistemes de pensions de tot el món. L'edat de jubilació varia en funció dels països: sol ser als 65 anys en els desenvolupats i entre els 55 i 60 en els quals estan en vies de desenvolupament. Però, en aquests últims, a pesar d'una edat de jubilació més baixa, un percentatge de la població major sol seguir treballant davant la falta de cobertura social i de pensions.

- Octogenaris i centenaris. El 14% dels majors de 60 anys en 2009 tenia més de 80, i el percentatge va en augment. Es preveu que siguin el 20% d'aquest segment d'edat en 2050. Els centenaris també creixen. Van ser uns 454.000 en 2009 i l'ONU prediu que hagi més de quatre milions dintre de 40 anys.

Resultats com els indicats obeeixen a canvis en algunes de les variables clau en els processos de transició demogràfica. Entre ells, la reducció tant de la mortalitat com de la fertilitat. Els canvis que s'han produït referent a això, durant els últims 60 anys, han estat molt profunds. La taxa de natalitat ha caigut gairebé a la meitat: de 4,9 nens per dona en 1950 s'ha passat a 2,6 en el període 2005-2010. L'ONU preveu que aquesta xifra segueixi disminuint fins als dos nens per dona en els anys 2045-2050. En els països desenvolupats la taxa ja és en aquests moments menor: de 1,6 nens per dona. L'informe de l'ONU preveu un augment de la natalitat en aquests Estats en els pròxims 40 anys i que segueixi disminuint en les regions en desenvolupament, on s'ha passat de sis nens per dona en 1950 a 2,7 en aquests moments. Per la seva banda, la mortalitat disminueix, però amb grans diferències entre els països en desenvolupament: en Hong Kong, Macao o Singapur l'esperança de vida és superior als 80 anys mentre que a Afganistan i Zimbabue no supera els 45. Gairebé tots els països desenvolupats tenen una esperança de vida de més de 70 anys (excepte alguns Estats de l'Est d'Europa com Ucraïna o Rússia). La diferència en anys de vida entre néixer en un d'ells o en un dels menys desenvolupats del món és de 21 anys.

El sistema de salud asume deficiencias de la LAPAD / El sistema de salut assumeix deficiències de la LAPAD

Castellano: Se estima que el 20% de los enfermos crónicos acaba en los hospitales públicos; de este modo, el sistema público de salud absorbe parte de las dificultades con las que ha topado el despliegue de la Ley de la Dependencia al no poder dar respuesta a todos los casos que se han detectado. Este traspaso de personas desde el sistema social hacia el sanitario ha originado, aproximadamente y desde 2007, un coste extra al Sistema Nacional de Salud (SNS) estimado en 1.480 millones. Las estimaciones también precisan que, desde hace tres años, 88.147 personas se han desplazado a los hospitales convencionales, en ocasiones durante tres y cuatro semanas, pese a no requerir ninguna intervención quirúrgica o atención médica que justifique su ingreso por tanto tiempo. Cada día en un hospital supone un gasto medio de 560 euros.

Català: S'estima que el 20% dels malalts crònics acaba en els hospitals públics; d'aquesta manera, el sistema públic de salut absorbeix part de les dificultats amb les quals ha topat el desplegament de la Llei de la Dependència en no poder donar resposta a tots els casos que s'han detectat. Aquest traspàs de persones des del sistema social cap al sanitari ha originat, aproximadament i des de 2007, un cost extra al Sistema Nacional de Salut (SNS) estimat en 1.480 milions. Les estimacions també precisen que, des de fa tres anys, 88.147 persones s'han desplaçat als hospitals convencionals, en ocasions durant tres i quatre setmanes, malgrat no requerir cap intervenció quirúrgica o atenció mèdica que justifiqui el seu ingrés per tant temps. Cada dia en un hospital suposa una despesa mitja de 560 euros.

Financiación necesaria para la LAPAD / Finançament necessari per a la LAPAD

Castellano: El estudio “Financiación del Sistema de Autonomía y Atención a la Dependencia” elaborado por la Universidad Pompeu Fabra y la Universidad Católica San Antonio de Murcia indica que la cantidad necesaria para poder cubrir las demandadse los dependientes en España asciende a 710.777.979 euros a pesar de que el despliegue de la LAPAD se benefició de dos repartos extraordinarios como el Fondo Especial del Estado para la Dinamización de la Economía (400 millones de euros en diciembre de 2008) y el crédito otorgado por el Consejo de Ministros (283 millones de euros en mayo de 2009). Antes de la concesión de estos dos créditos, la cantidad que precisaban los dependientes en España era de 1.368.194.237 euros y sólo en una comunidad (Canarias), los fondos previstos fueron suficientes para costear los gastos. Ya en 2009, cinco comunidades han presentado un saldo positivo: Canarias, Baleares, Castilla y León, Galicia y Murcia. El trabajo también subraya que, de la cantidad necesaria para cubrir las demandas de los dependientes, el 42,31% corresponde a Andalucía, que sería la más necesitada. En segundo lugar se situaría Madrid, con un 9,16 por ciento.

Català: L'estudi “Finançament del Sistema d'Autonomia i Atenció a la Dependència” elaborat per la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat Catòlica San Antonio de Múrcia indica que la quantitat necessària per a poder cobrir les demandes dels dependents a Espanya ascendeix a 710.777.979 euros tot i que el desplegament de la LAPAD es va beneficiar de dos repartiments extraordinaris com el Fons Especial de l'Estat per a la Dinamització de l'Economia (400 milions d'euros al desembre de 2008) i el crèdit atorgat pel consell de Ministres (283 milions d'euros al maig de 2009). Abans de la concessió d'aquests dos crèdits, la quantitat que precisaven els dependents a Espanya era de 1.368.194.237 euros i només en una comunitat (Canàries), els fons previstos van ser suficients per a cobrir les despeses. Ja en 2009, cinc comunitats han presentat un saldo positiu: Canàries, Balears, Castella-Lleó, Galícia i Múrcia. El treball també subratlla que, de la quantitat necessària per a cobrir les demandes dels dependents, el 42,31% correspon a Andalusia, que seria la més necessitada. En segon lloc se situaria Madrid, amb un 9,16 per cent.

Cifras de la LAPAD en Cataluña / Xifres de la LAPAD a Catalunya

Català: Gairebé 99.500 persones estan rebent a Catalunya algun tipus d’ajuda per la seva condició de dependents. Malgrat això, n’hi ha unes 35.000 que encara estan pendents de rebre l’ajut. Del total de 187.098 valoracions realitzades, n’hi ha 138.492 que tenen dret a rebre una prestació. Del total de valoracions fetes, la meitat corresponen a grans dependents i el 27% a persones amb dependència moderada. El perfil majoritari del sol.licitant per acollir-se a la llei de la dependència és una dona (65%), de més de 80 anys (60%), que viu a les comarques de Barcelona (51%), viu a casa seva (81%) i té un cuidador no professional (54%). La discapacitat més freqüent entre els sol•licitants és la física (60%), seguida de la intel•lectual, l'auditiva i la visual i el 78% dels cuidadores són dones. Tot i les mancances assenyalades pel que fa a persones pendents de rebre prestacions, cal destacar que el ritme de valoracions realitzades ha augmentat durant els darrers anys. Així, si el maig del 2007 se’n feien 4.832 al mes, al novembre de 2009 es va arribar a superar les 9.000. Pel que fa als ajuts, gairebé el 70% són prestacions de caràcter econòmic i destinades a pagar un cuidador no professional, un assistent personal, el servei d’ajuda a domicili o una plaça de residència. Finalment, en referència al pressupost destinat al finançament de la LAPAD, cal anotar que si bé el Departament d’Acció Social i Ciutadania va destinar el 2008 uns 346 per afrontar el volum de prestacions, aquesta xifra es va incrementar el 2009 fins els 585 milions.

Castellano: Casi 99.500 personas están recibiendo en Catalunya algún tipo de ayuda por su condición de dependientes. Pese a esto, hay unas 35.000 que todavía están pendientes de recibir dicha ayuda. Del total de 187.098 valoraciones realizadas en la comunidad autónoma, 138.492 tienen derecho a recibir una prestación. Del total de valoraciones hechas, la mitad corresponden a grandes dependientes y el 27% a personas con dependencia moderada. El perfil mayoritario del solicitante una mujer (65%), de más de 80 años (60%), que vive en las comarcas de Barcelona (51%), vive en su casa (81%) y tiene un cuidador no profesional (54%). La discapacidad más frecuente entre los solicitantes es la física (60%), seguida de la intelectual, la auditiva y la visual y el 78% de los cuidadores son mujeres. A pesar de las carencias señaladas respecto a las personas pendientes de recibir prestaciones, hace falta destacar que el ritmo de valoraciones realizadas ha aumentado durante los últimos años. Así, si en mayo del 2007 se realizaban 4.832 al mes, en noviembre de 2009 se llegó a superar las 9.000. Con respecto a las ayudas, casi el 70% son prestaciones de carácter económico y destinadas a pagar un cuidador no profesional, un asistente personal, el servicio de ayuda a domicilio o una plaza de residencia. Finalmente, en referencia al presupuesto destinado a la financiación de la LAPAD, hace falta anotar que si bien el Departamento de Acción Social y Ciudadanía destinó en 2008 unos 346 por afrontar el volumen de prestaciones, esta cifra se incrementó el 2009 hasta los 585 millones.