Dependencia: costes y alternativas de financiación / Dependència: despeses i alternatives de finançament

Castellano: El coste de atender a una persona dependiente es muy dispar. No es lo mismo afrontar el coste de una residencia que sufragar el gasto que se deriva de la teleasistencia; asimismo, no es el mismo coste si el servicio se provee en un entorno urbano o rural (en el que los costes se incrementan). Las diferencias en el coste de las prestaciones que ofrece la Ley de Dependencia han provocado que la mayoría de las comunidades autónomas soliciten un cambio en la forma en que el Estado les reparte el dinero para aplicar la norma y que tenga en cuenta la realidad mencionada. Según la Ley, Estado y comunidades financian al 50%, las ayudas a los dependientes. Fundamentalmente, son dos partidas –el nivel mínimo y el nivel acordado – las que determinan los ingresos que las comunidades obtienen del Estado. El nivel mínimo, según define la propia ley, es la cantidad que las comunidades reciben al finalizar el año, en función del grado y nivel de los dependientes a los que atiende. Cuanto menor es la autonomía del beneficiario atendido, mayor es la cantidad que se paga por prestarle la ayuda. Cada año se revisa esta cantidad, que se establece por meses y supone alrededor del 80% de lo que destina el Ministerio de Sanidad y Política Social para que la norma se haga efectiva. Por otra parte, otra de las demandas formuladas es la de establecer modificaciones sobre el nivel mínimo que aporta el Estado. Este hecho implicaría una reforma de la Ley. Pero al margen de estas consideraciones y a pesar de las diferencias de cada una de las comunidades, parece establecerse un consenso en el momento de afirmar que el modelo de financiación no es ni suficiente ni acorde con el coste real de los servicios que se están prestando; lo que acaba generando inequidades entre las diversas autonomías.


Català: El cost d'atendre a una persona depenent és molt dispar. No és el mateix afrontar el cost d'una residència que sufragar la despesa que es deriva de la teleassistència; així mateix, no es produeix el mateix cost si el servei es proveeix en un entorn urbà o rural (en el qual els costos s'incrementen). Les diferències en el cost de les prestacions que ofereix la Llei de Dependència han provocat que la majoria de les comunitats autònomes sol•licitin un canvi en la forma en que l'Estat reparteix els diners per a aplicar la norma i que tingui en compte la realitat esmentada. Segons la Llei, Estat i comunitats financen al 50%, les ajudes als dependents. Fonamentalment, són dues partides –el nivell mínim i el nivell acordat – les que determinen els ingressos que les comunitats obtenen de l'Estat. El nivell mínim, segons defineix la pròpia llei, és la quantitat que les comunitats reben al finalitzar l'any, en funció del grau i nivell dels dependents als quals atén. A menor autonomia del beneficiari atès, major és la quantitat que es paga per prestar-li l'ajuda. Cada any es revisa aquesta quantitat, que s'estableix per mesos i suposa al voltant del 80% del que destina el Ministeri de Sanitat i Política Social per a que la norma es faci efectiva. D’altra banda, també cal constatar la demanda per a establir modificacions sobre el nivell mínim que aporta l'Estat. Aquest fet implicaria una reforma de la Llei. Però al marge d'aquestes consideracions i malgrat les diferències de cadascuna de les comunitats, sembla establir-se un consens en el moment d'afirmar que el model de finançament no és ni suficient ni es troba en consonància amb el cost real dels serveis que s'estan prestant; el que acaba generant desigualtats entre les diverses autonomies.